Model Educatiu
La Revolució Industrial va forjar el nostre món, però també va configurar els nostres sistemes educatius: tenim un sistema d’educació industrial! És un model basat en la producció. Dos factors varen influir molt en l’educació: el primer fou l’economia industrial, que va provocar una cultura organitzativa de l’educació extremadament lineal, centrada en els estàndards, la conformitat i l’altre gran factor d’influència fou la cultura intel·lectual de la Il·lustració, que derivà en la cultura acadèmica de l’educació, provocant una de les característiques del nostre ensenyament: la jerarquia de les assignatures en les escoles. En la majoria de sistemes tenim, a sobre de tot de la jerarquia, la llengua, les matemàtiques i les ciències; una mica més avall hi ha les humanitats, com la geografia i els estudis socials i a sota de tot estan les disciplines artístiques. Perquè aquesta jerarquia? Sens dubte, per raons econòmiques. Es considera que les matèries que estan més amunt de la jerarquia són més rellevants pel món laboral…
Els sistemes educatius a nivell mundial estan sota una tremenda crisi. Tots els països busquen una millora substancial que ens permeti sentir-nos orgullosos de la manera com creixen els nostres fills. Lamentablement, cap d’aquestes reformes està atacant el problema des del fons, sinó des de la forma. Ningú s’atreveix a fer saltar pels aires les bases d’un sistema educatiu engendrat en el segle XIX sota l’abric i les necessitats de la Revolució Industrial. Es continua tractant als alumnes com una peça impersonal dins d’un engranatge lineal. S’encabeixen els alumnes en paquets o classes que avancen per diferents fases ja preestablertes i amb un clar objectiu final: acabar la Universitat i entrar a formar part del mercat laboral.
El problema comença aquí. Ni hem de fomentar únicament els talents associats a l’hemisferi esquerre del nostre cervell, ni tots els nens són iguals, ni tots aprenen a la mateixa velocitat. De fet són reveladores les conclusions a què ha arribat la Khan Academy, segons les quals un inici en principi gens prometedor pot portar a un aprenentatge molt més profund i durador. Això sí, es necessita atenció i personalització. Un esforç que no solen contemplar els nostres sistemes educatius.
Aquest esquema, encara vigent, premia el talent que permet enriquir la indústria actual. En aquell moment es creia que hi havia uns pocs talents i una única i vàlida intel·ligència. Continuem ancorats en conceptes que et porten a estudiar allò amb “bones sortides”. I, lamentablement, estem descobrint d’una manera molt brusca, que aquestes noves sortides avui, potser no ho siguin demà. Però l’autèntic drama de tot això és que, una vegada que la “indústria educativa” ens ha donat forma i ens “posa en venda”, ens trobem, en la majoria dels casos, amb un desconeixement absolut de nosaltres i dels nostres talents. Els hem oblidat, se’ns han quedat pel camí. Perquè quan estaven a flor de pell, quan podien ser desenvolupats a ple rendiment, el sistema educatiu tenia ja estipulat que el meu rendiment seria més rendible si desenvolupava el meu costat esquerra del cervell que si desenvolupava el dret. No era rendible la meva formació emocional, ni la meva formació com a pintor, músic o actor… A la societat industrial no li interessava això.
Canviar un model mecanicista per un model orgànic, adaptar-se als alumnes i estudiar les seves necessitats, inquietuds i maneres de desenvolupament. Permetre que floreixin els talents acompanyant. Són les bases que necessitem revisar urgentment. Es tracta de que cada alumne rebi “la seva” informació a “la seva” manera, estimulant els seus canals de percepció. L’esforç és gran, sí. És molt més senzill l’actual model industrial. Però ja sabem que això no desenvolupa persones, desenvolupa treballadors. I només hi haurà bons treballadors si abans hi ha bones persones.
No podem mantenir-nos estàtics en la queixa, justificant la nostra inoperància sota un sistema educatiu obsolet. Des de la nostra posició podem i tenim molt a fer. La nostra responsabilitat com a pares, mares, professors, amics, és fomentar el desenvolupament del talent dels qui ens envolten. “Si acceptem que els nostres fills són les seves passions, i no les nostres pors, al món el mourà la passió” (Toshiro Kanamori), no el diner. El diner serà la conseqüència (una d’elles), però mai la meta.
Volem posar el nostre gra de sorra i col·laborar perquè el Sistema educatiu porti a terme la seva principal missió: Ajudar a cada persona a descobrir la seva vocació, a través de l’oferiment permanent de models, estímuls, oportunitats, i d’una ajuda permanent a la presa de decisions. L’objectiu ha de ser que el fet, ara gairebé aleatori i fortuït, de descobrir la vocació, això que cadascú de nosaltres fem tan bé i ens agrada tant, sigui el fonament de l’ensenyament, i que es descobreixi gràcies a l’escola, gràcies a processos d’ensenyament que ho promoguin de la forma més sistemàtica i eficaç possible, com es el cas del nostre Projecte. Un Projecte que troba les seves arrels en un desig profund de no creuar-nos de braços i tractar de promoure un canvi necessari en el model d’aprenentatge i de relació professor-alumne.
